Hi ha una manera d'esquerres de fer política de seguretat

És quasi inevitable sentir la paraula “seguretat” i pensar en la policia. No pensem en el treball, ni en el trànsit, ni en els efectes del canvi climàtic en el medi ambient, ni en la qualitat dels aliments que mengem…

Igualment quan sentim la paraula “delinqüència” pensem en el carterista o en l’atracador d’una botiga. No ens ve a la ment un tal Millet (aquest sí tractat arreu com a Señor Millet), ni Lehman Brothers. I tanmateix aquests han robat més diners que un miler de carteristes junts.

No és casual. És producte d’un cert concepte de seguretat promogut i instaurat durant anys per la dreta social, política i econòmica que selecciona el què és o no és una amenaça, un perill o una conducta reprovable en funció dels seus interessos.

Els efectes d’aquest discurs reaccionari es posa més de manifest en moments de crisi econòmica greu com la que estem vivint, de creixent atur, de precarietat, d’incertesa, de canvis socials... Els problemes i les angoixes es multipliquen. Qui són els culpables i on son? Davant la manca de responsables es corre el perill d’acabar atribuint aquesta tensió desconcertant a aquells més indefensos amb qui es comparteix, i sovint es competeix, pels escassos recursos: aturats vs. treballadors, autòctons vs. immigrats, joves vs. adults... Un terreny sempre abonat per carregar les tintes sobre els més dèbils i els més afectats per la crisi.

I aleshores sorgeix el fantasma de la inseguretat. Com afirma Joan Subirats, a poc a poc anem passant de “barris en perill” a “barris perillosos”. La política social actua a més llarg terme, en canvi la mà dura té efectes immediats. Com si fent desaparèixer de la vista els símptomes de la crisi (pobresa, exclusió, explotació sexual, atur juvenil, conflictivitat social i convivencial...) estiguéssim eliminant-la, com si pintant la façana de l’edifici l’interior s’hagués d’endreçar sol per art d’encanteri.

D’aquesta manera, i amb l’ajuda inestimable de força mitjans de comunicació, es desvia l’atenció dels poders econòmics i de la necessitat de prendre mesures, i es retorna a la ciutadania, en particular al sector més indefens, menys rellevant políticament. I no faltarà qui ho utilitzi per treure’n rèdit electoral. I no faltarà qui ho aprofiti per vendre falses seguretats. El darrer cas el tenim en la polèmica sobre la prostitució al carrer que de les pàgines del diari va saltar al debat social i polític. I ràpidament van aparèixer les exigències de més repressió sense aturar-se a considerar l’arrel del problema

Precisament per tot això, i molt especialment en l’actual context de crisi, l’assumpció d’ICV de les competències d’Interior al Govern de la Generalitat té un extraordinari valor. Perquè significa donar batalla en un terreny fins ara dominat pels valors conservadors en un camp essencial per a la transformació i el progrés social.

Així és, en aquests tres anys estem esquinçant el pensament únic de les polítiques de seguretat, estem canviant la cultura dominant, tant en la teoria com en la pràctica:

• Ho fem quan reivindiquem el concepte de seguretat pública (front a la privada), la de tots i totes, especialment la d’aquells més desafavorits (dones maltractades, persones immigrades víctimes de xarxes d’explotació, infants i gent gran...).

• Ho fem quan denunciem que no s’ha d’afrontar un problema social (com la prostitució al carrer) recurrent a la repressió policial i, en canvi, posem tota la nostra atenció en la persecució de les màfies explotadores. Des d’ICV entenem que les polítiques de seguretat han de treballar en col·laboració amb la resta de polítiques socials per tal de garantir els drets i llibertats de tothom, i no per acabar reprimint la pobresa.

• Ho fem quan atorguem l’atenció que es mereix a la seguretat vial i impulsem una conducció tranquil·la i sostenible (amb la velocitat variable i els 80km, prestant màxima atenció als més vulnerables com les motos, els vianants i els ciclistes; reduint el nombre de morts en un percentatge rècord).

• Ho fem quan apostem per una policia de proximitat que col·labora amb la societat civil per prevenir els fets delictius i millorar l’eficàcia policial. Per això hem creat el Consell de Seguretat en el que hi participen entitats i institucions per un objectiu comú.

• Ho fem quan promovem la màxima transparència i la professionalitat dels Mossos d’Esquadra mitjançant la instal·lació de les càmeres a la comissaria (que han eliminat les denúncies, la majoria falses) o la creació del comitè d’ètica de la policia.

• Ho fem quan apostem per la interlocució i la prevenció per evitar la repressió i assegurar els drets col·lectius de manifestació i de lliure expressió (mitjançant la creació d’una Unitat d’Interlocució i Mediació dins del cos de Mossos d’Esquadra)

I així un llarg etcètera. Molts d’aquests canvis no són de matís, són girs de 180 graus en la manera d’entendre la societat i, per tant, l’acció pública que se n’ha de derivar.

En definitiva, ICV està gestionant més poder que mai en la seva història i ho està fent amb una incidència social destacada en àmbits decisius per la vida de les persones, especialment les més humils: medi ambient, habitatge i, per suposat, també seguretat.

Sergi de Maya Garcia