Sense sostre

Ahir vaig participar en el recompte de persones sense sostre que es va realitzar a Barcelona. Haig de dir que va ser impressionant: l'organització, la resposta espectacular de voluntaris per participar, la formació que vem rebre (poca estona, però clara i consisa) i l'experiència. No us escric més, perquè tinc ganes de fer un escrit més ampli de què vaig viure i com ho vaig viure. M'agradarà compartir amb vosaltres una realitat quotidiana que tenim tan a la vora de casa, o més ben dit, una realitat dels nostres veïns i veïnes; i això em permetrà fer una reflexió de la tasca que s'està fent des de benestar social i l'evidència de tot el que encara falta per fer. Perquè aneu fent boca, i si voleu plantejar alguna pregunta, us diré que em va tocar la zona de fort pienc (delimitada per glòries fins passeig sant joan; gran via i per sota del parc de l'estació del nord). Vem començar un equip de 6 persones a les 22:30 i acabàvem a les 2:30 aproximadament, trobant en aquest espai unes 20 persones sense llar.

Laia

8 de març DIA INTERNACIONAL DE LES DONES

El grup de Dones d’ICV de Sant Martí i La Farinera, Ateneu del Clot vàrem celebrar ahir una xerrada “I...30 anys després, avortament lliure i gratuït” a càrrec de: Dolors Cruells, Xarxa Feminista i membre de l’antiga Comissió pel Dret a l’Avortament; Isabel Iserte, vice-presidenta de l’Associació Planificació Familiar de Catalunya i Balears; Núria Tuset, Presidenta de Dones Amb ICV de Barcelona i presentat per Carlota Falgueras, membre del Consell de Dones del districte.

Amb la presència del Conseller d’ICV del districte, Francesc Carmona, i una assistència de 43 persones, creiem que es pot considerar un èxit.
Es va fer un recordatori de la situació que patíem les dones fa 30 anys i a mida que la Dolors anava fent un repàs de com les dones i les persones que practicaven els avortaments eren detingudes i perseguides per la justícia (cas de Bilbao, 11 persones detingudes, i molts altres...) ens adonàvem que en certa manera hi havien similituds amb la situació actual. Ella va manifestar la necessitat de fer una tasca de pedagogia i organitzar mobilitzacions per obligar els partits polítics a discutir i aprovar al Parlament una nova llei sobre l’avortament i la seva despenalització. L’avortament i la sexualitat toquen de ple els pilars de la societat patriarcal, i els estaments més reaccionaris i conservadors no permetran mai que les dones tinguem lliure elecció sobre el nostre cos i la nostra sexualitat.

La Isabel va parlar de la vessant sanitària. Va explicar la confusió que existeix i de com es parla d’IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs), i que en realitat s’ha de parlar d’ILE (Interrupció Legal de l’Embaràs). Actualment la llei recull tres supòsits:
1. Per violació, que es practica abans de 12 setmanes d’embaràs
2. Per malformació del fetus, abans de 22 setmanes
3. Per perill psicològic de la mare, sense plaços

Sota l’excusa d’aquest tercer supòsit es practiquen el 98% dels avortaments, per tant la dona continua necessitant de la tutela d’un professional per prendre una decisió que hauria de ser totalment voluntària i lliure.
Va ressaltar que a la sanitat existeixen pocs professionals preparats per practicar un avortament i les persones que el practiquen estan estigmatitzades, per tant la majoria es declaren “objectores de consciència”, figura que no existeix a nivell legal, però que serveix a la majoria de professionals com a excusa per no realitzar una pràctica mèdica i que ho fan per motius morals i no sanitaris.
Les comunitats autònomes tenen transferida la competència sobre la interrupció de l’embaràs i es produeixen situacions de discriminació entre comunitats; a Andalusia i a València és totalment gratuït, el cost total va a càrrec de l’administració, a Catalunya el Parlament va decidir transferir aquesta tasca a una associació, aquesta associació designa les clíniques sense criteri de selecció, i decideix l’ajuda econòmica a la persona que necessita el servei (tan sols un 19% dels avortaments són finançats, la resta és amb el sistema de copagament).

Durant el debat es va parlar dels aspectes legals (contàvem amb la presència d’una advocada, la Mercé Claramunt), de la necessitat d’arribar a un acord entre els diferents grups, de presentar al parlament espanyol propostes conjuntes, de mobilitzar-nos, i hi va haver la intervenció d’una persona que pertany a una ONG (a mi al menys em va colpir molt) que presta assistència a les dones immigrades professionals del sexe i la doble discriminació que pateixen per la seva situació il·legal al país, la majoria no tenen passaport (el té el seu “xulo"), i donada la situació que s’ha creat en aquests moments ningú vol practicar l’avortament sense tenir les dades de la dona.

Les conclusions:
1. Demanar la despenalització: l’avortament hauria de ser una pràctica més dintre del sistema sanitari públic i no un delicte.
2. Llei sobre l’ avortament, com la llei holandesa, 24 setmanes d’embaràs i més endavant per prescripció facultativa.
3. Assignatura d’Educació Sexual a les escoles.
4. Necessitat de posar-nos d’acord entre els diferents grups, associacions i partits polítics que defensem l’“Avortament Lliure i Gratuït”, deixar de banda les diferències i buscar els punts que ens uneixen.
5. Defensa de la lliure decisió de la dona sobre el seu cos, “Nosaltres parim, nosaltres decidim”, us sona aquest eslogan, jo que sóc una dona gran, “me retrotrae a la època de las cavernas” la Dolors també ho deia.

Desitgem que aquesta experiència de debat, xerrada i encontre es torni a repetir, juntes i junts tenim més força i estic convençuda que trobarem punts en comú per portar a terme una lluita conjunta en benefici de totes les dones.

Una abraçada i fins aviat,
Concha Curto

Bucarest

He anat a veure la pel·lícula–documental “Bucarest, la memoria perdida”, que repassa en imatges, relats i vivències la vida d’en Jordi Solé Tura des de l’òptica del seu fill Albert.

Confesso que em va agradar molt, sobretot perquè és una pel·lícula feta amb molta estimació i respecte, no cal dir envers el mateix Jordi Solé Tura i la gent del seu entorn més proper, sinó també envers tots els personatges i especialment els companys de vida clandestina, que lentament van desgranant la seva part d’història i de vida compartida amb en Solé Tura.

Però també es una pel·lícula feta amb molta estimació cap al públic (no m’atreveixo a dir-ne espectadors, perquè la pel·lícula no permet que només sigui contemplada) el relat fa arribar d’una manera absolutament vivencial i amb molta tendresa una historia totalment vinculada al nostre passat més recent, en el que, de més a prop o de més lluny, tots hi tenim les nostres arrels.

Se m’acut que hi ha una paradoxa que tota l’estona és present en la pel·lícula, i és que la malaltia de l’Alzheimer que afecta en Jordi Solé Tura no té cura de moment, però el que si que té cura i hem de treballar per tal de trobar-hi un antídot eficaç, és la desmemòria històrica col·lectiva que envaeix molts espais que mai creguérem que fóra possible d’oblidar.

Iniciativa està també compromesa en aquest procés de recuperació de la memòria històrica, aquests esforços en tots els àmbits possibles d’actuació política i social són una bona manera de lluitar contra la desmemòria que adorm la consciència i frena el sentit crític.

L’Albert Solé, amb aquesta magnífica pel·lícula-documental, també ens mostra un altre camí per a restituir la memòria històrica d’uns temps foscos sobre els que l’amnèsia col·lectiva s’estén cada cop més.

Us recomano la peli “Bucarest, la memoria historica”.

Jaume Elias