Dimecres passat vaig anar a l’acte d’homenatge als represaliats per la dictadura franquista “Poètiques de resistència, somnis de llibertat”, juntament amb la meva companya i el nostre fill, en Pau, de quasi dotze anys. El meu fill és un antifranquista convençut perquè el seu avi Joan fou ferit a l’Ebre per les tropes colpistes, i va voler anar-hi tot i que era dia de partit i l’endemà havia d’anar a l’insti.
El primer que el va sobtar de l’acte va ser que no s’omplís el Sant Jordi, més tard em va preguntar perquè no hi havien més banderes republicanes. Li vaig aclarir que no es feia només en homenatge als defensors de la República sinó, també, pels milers d’homes i dones que van patir anys de presó, tortura , repressió, persecució, exili i molts fins i tot la mort, durant molts anys després d’acabada la guerra.
També li vaig explicar, que durant els darrers 30 anys, aquesta gent han patit una pena tan cruel com aquestes, que és la de l’oblit. I per això, perquè la història i lluita d’aquests milers d’homes i dones no es perdés, les associacions d’expressos van impulsar la creació del Memorial Democràtic.
Del programa de l’acte, amb les poesies i les cançons, juntament amb els intèrprets, s’intuïa que seria una experiència molt càlida, a més de veure cantar junts a en Serrat i en Quico (el que fa l’edat). A mi em va quedar el regust que va ser un acte contingut, és a dir, la gent no va deixar anar del tot les seves emocions, més enllà de la gran rebuda que li vam fer a l’Orfeó Català, merescuda, però em va quedar un cert dubte sobre a qui anava adreçat l’homenatge.
Emocionant va ser quant, tots plegats, vam cantar el Cant de la Senyera. El meu fill estava cofoi perquè havia cantat amb l’Orfeó Català.
L’endemà, quan va tornar de l’institut, venia content perquè va poder explicar als companys i, sobretot, als profes, que havia assistit a un homenatge que li feien al seu avi.
El primer que el va sobtar de l’acte va ser que no s’omplís el Sant Jordi, més tard em va preguntar perquè no hi havien més banderes republicanes. Li vaig aclarir que no es feia només en homenatge als defensors de la República sinó, també, pels milers d’homes i dones que van patir anys de presó, tortura , repressió, persecució, exili i molts fins i tot la mort, durant molts anys després d’acabada la guerra.
També li vaig explicar, que durant els darrers 30 anys, aquesta gent han patit una pena tan cruel com aquestes, que és la de l’oblit. I per això, perquè la història i lluita d’aquests milers d’homes i dones no es perdés, les associacions d’expressos van impulsar la creació del Memorial Democràtic.
Del programa de l’acte, amb les poesies i les cançons, juntament amb els intèrprets, s’intuïa que seria una experiència molt càlida, a més de veure cantar junts a en Serrat i en Quico (el que fa l’edat). A mi em va quedar el regust que va ser un acte contingut, és a dir, la gent no va deixar anar del tot les seves emocions, més enllà de la gran rebuda que li vam fer a l’Orfeó Català, merescuda, però em va quedar un cert dubte sobre a qui anava adreçat l’homenatge.
Emocionant va ser quant, tots plegats, vam cantar el Cant de la Senyera. El meu fill estava cofoi perquè havia cantat amb l’Orfeó Català.
L’endemà, quan va tornar de l’institut, venia content perquè va poder explicar als companys i, sobretot, als profes, que havia assistit a un homenatge que li feien al seu avi.
Alfons
1 comentari:
Crec molt necessari fer actes en homenatge a tanta gent que va lluitar i patir per la justícia de la democràcia.
És remarcable, per mi, el fet que la major part de l'assistència era gent gran que, tot i acabar l'acte passades les 10 de la nit, i a Montjuïc, tenien ganes de ser-hi, de sentir que "la història" els reconeix aquesta lluita i constància, en contra de la dinàmica.
Vull enviar, des d'aquí, molts petons al meu estimat Romuald, a qui m'estimo amb devoció, i amb el treball constant del qual molts hem crescut una mica més com a persones. Gràcies per ser com ets!
Publica un comentari a l'entrada