+12F+006.jpg)
Una crisi crítica com a punt de partida d'una profunda renovació (Llei d'Educació a Catalunya).Els informes de la Fundació Bofill i PISA (OCDE. 2007)
L'Informe de la Fundació Jaume Bofill es va fer públic a finals de novembre, amb dades, no ho oblidem, dels períodes 2004-2005, sobre l'educació a Catalunya i també a principis de desembre es va fer conèixer l'Informe PISA. Aquests dos informes han fet disparar les alarmes de tots els centres polítics i administratius d'Espanya i Catalunya i també de la pròpia societat en general, i de la comunitat educativa en particular.
A Catalunya l'informe dóna resultats especialment deficients i amb diferències prou significatives respecte a altres autonomies, a Europa i el món desenvolupat. És un informe que, dintre dels que formen part de la família educativa, ja es veia venir, encara que les dades són sempre, en aquest terreny i al meu parer, massa catastrofistes i alarmants. Els professionals que portem molts anys en aquest terreny, sabem la relativitat a l'hora d'avaluar els resultats obtinguts i les discutibles tècniques de valoració. També cal remarcar el moment d'aquestes publicacions, no oblidem que estem a les portes d'una llei Catalana d'Educació i que ja s'han distribuït, en principi, els eixos bàsics per encetar una discussió social amplia, abans de passar a la discussió parlamentaria. L'objectiu és arribar a un consens social i polític que configuren una llei nacional de certa transformació i durada, encara que les lleis orgàniques en aquest terreny no deixen fer massa.
A la recerca de causes sociològiques, polítiques i econòmiques, entre d'altres
A l'hora d'encarar la situació de l'ensenyament actual a Catalunya també hem d'assenyalar els anteriors i llargs debats, propostes i alternatives que, abans de l'aprovació de la LOGSE i la LODE, també es van fer de manera general i en tots els estaments del sistema educatiu, i que cal tenir molt en compte els seus resultats o conclusions a l'hora d'entendre i detectar els defectes i deficiències existents en el sistema. Finalment, van ser aprovades aquestes lleis bàsiques i les corresponents reglamentacions autonòmiques. Totes aquestes lleis i reflexions finalment no van implantar els aspectes reformadors importants o estructurals que ja s'anunciaven necessaris i urgents i (el més important) no van anar acompanyades pels diners necessaris i van produir una sensació de frustració molt estesa.
És conegut que els partits polítics van posar en les últimes conteses electorals la prioritat en l'educació de forma reiterativa. Més tard no es va veure reflectida en la realitat, ni per enllestir decididament millores importants, ni per l'execució de les reformes estructurals necessàries que haurien d'estar acompanyades de finançaments o inversions urgents importants per fer-les realment efectives. Aquestes lleis van ser més que res el resultat d'una controvèrsia i confrontació ideològica, d'un enfrontament polític esquerres / dretes en el camp de l'educació, representats pels dos grans partits majoritaris PP i PSOE, i això evidentment no va ajudar gens ni mica a realitzar a un gran acord per una reforma. Com que tampoc no hi ha hagut una ferma voluntat política ni les inversions necessàries per parts dels governs i tot això ha comportat una desorientació i degradació funcional del sistema en uns temps històrics de importants i accelerats canvis socioculturals i econòmics que requerien polítiques clares i potents.
Fracàs del Sistema Educatiu i responsabilitats polítiques
Pel que fa a Catalunya, les valoracions que s'han de fer a l'informe corresponen a lo àmpliament exposat en diferents documents de reflexió que es van recollir pels Governs de CiU ("Una educació pel futur de Catalunya..", etc), però que, a l'hora de la veritat, tampoc no hi ha hagut voluntat política diferenciada per enllestir les reformes amb profunditat que s'apuntaven en les moltes propostes de lleis i disposicions. No va existir una voluntat decidida i valenta malgrat que hi havia possibilitats competencials bastant àmplies per poder-ho haver fet. Va haver-hi, però, continus entrebancs de l'administració central a l'autonòmica que van representar, en molts dels casos, greus discrepàncies i desafeccions amb l'Estat Espanyol, com va ser el cas de la imposició de temaris, amb l'increment de les hores de castellà.
Per altra banda, els governs presidits per Jordi Pujol no han volgut, o no han pogut, desfer-se d'un sistema educatiu, l'espanyol centralista, que ja "navegava" en uns endarreriments històrics i de fortes mancances (no va sortir d'un model de la "era industrial") i no va transformar-lo en una eina que preparés als futurs ciutadans als canvis socioeconòmics evidents. La seva política marcada per la pressió de sectors clericals i també per polítiques liberals,només s'han limitat a "mantenir" en condicions precàries l'escola pública i afavorir l'ensenyament privat (recordem les subvencions a les escoles de l'OPUS) Simplement la Conselleria d'Educació es va dedicar a calcar el sistema de l'Estat i ,si pot ser, encara més burocratitzat i hermètic. Cal constatar algunes experiències positives i innovadores a secundària (Badalona 1986-1992) , que després van formar part d'un cos teòric i experimental pels "intents reformadors "posteriors" i que va ser recollida a la LODE. Aquesta va fracassar estrepitosament per falta de voluntat política per canviar el tradicional sistema organitzatiu i professional i perquè es va continuar amb una gran manca de formació i actualització dels professionals. Hi va haver una gran insuficiència inversora i de recursos , però també va contribuir al fracàs un marcat rebuig corporatiu d'una part important del professorat de secundària arcaic i molt conservador que des del principi s'hi va oposar en rodó .
A la vegada la Generalitat va fer una lectura pròpia de la llei i va desfer totalment la branca de Formació Professional d'una manera partidista i precipitada que va malmetre experiències i professionals d'una manera irresponsable. Els ensenyaments professionals de primer i segon grau van ser abandonades i deixades a l'ensenyament privat,sense controls ni orientacions precises i que en bastants casos van caure en formes corruptes que van sortir a la llum pública.
També caldria assenyalar un factor clau a l'hora de l'aplicació de reformes que va ser una dificultat afegida . Em refereixo a l'augment exponencial de població immigrant (un milió i mig de persones), molt diversa, en un període de temps molt curt i de molt difícil assimilació o incorporació en bones condicions al sistema educatiu. Aquest fet es va endur gran quantitat de recursos econòmics i humans en els moments crucials en què es posava en marxa la LOGSE-LODE) i les administracions no van preveure recursos afegits ni van modificar a temps les previsions.
Veiem alguns aspectes d'aquests informes , de manera molt sintètica:
a.- Hi ha un evident abandó dels estudis d'ESO i del Batxillerat ( prop del 30%)
b.- Els nivells educatius i formatius estan entre els més baixos d'Espanya, Europa i el món desenvolupat.
c.- Els coeficients sobre el PIB, de finançament i inversions, continuen sense superar la mitjana europea (4,7 sobre el 6) i no es resolen els dèficits històrics.
d.- Les motivacions, el rendiment, el desenvolupament d'algunes capacitats, com memòria, esforç intel·lectual, lectura comprensiva, expressió oral i escrita, entre d'altres són de signe molt, molt baix entre l'alumnat.
e.- Encara la preparació dels mestres i professors ,la pedagogia i metodologia, continuen sent absents, així com les motivacions socioprofessionals d'aquells que volen dedicar-s'hi plenament.Les bases teòriques i pràctiques de formació del professorat no és adequat per a la majoria del professorat. A més els estudis de magisteri no són ,ara per ara, estudis universitaris a nivell de llicenciats.
f.- Aspectes que afecten al millor rendiment dels alumnes estan fora de l 'escola ( 50 % la preocupació i interès de la família i un 13 % l'ambient sociocultural de l'alumne)
CONSEQÜÈNCIES FATALS
1.- Sobreviuen del sistema, aquells alumnes que formen part d'un entorn cultural i familiar elevat. Està sobradament demostrat que el sistema escolar no acaba d'apropar o compensar diferències manifestes de sectors socials pobres o amb o carències familiars. A la vegada , el sistema, continua sent elitista, selectiu i competitiu (actituds evidents des del punt de vista cultural del professorat i del conjunt de la "nova societat"), eixamplant-se, encara més , les diferències socials i educatives entre la població.
2.- L'acceleració de canvis tecnològics, productius, culturals i comunicacionals han creat greus deficiències en l'estructuració de la persona (alumne/família/escola). En teoria, la base principal de l'educació es confiava que seria l'escola però avui en dia pot considerar-se que l'escola no està gens adaptada als nous requeriments i noves exigències formatives. Cal analitzar les diverses causes de tot això amb molta cura : l'evident abandó (per causes diverses) de l'atenció i responsabilitats de moltes famílies a les noves exigències educatives, el paper de les AMPES tampoc ha estat a l'alçada que les exigències i de intervenció de les famílies (podríem afirmar que l'experiència participativa dels pares a l'escola ha estat un fracàs), etc.
3.- Els continguts, que es pretenen impartir als alumnes ,no estan suficientment graduats en la seva progressió de dificultat i tampoc segons les edats cronològiques Hi ha una "ànsia desmesurada i irreal" d'elevar de manera artificial els nivells i continguts educatius, amb una elevada visió elitista i burgesa de l'educació i per altra banda el model d'educació de la persona continua sent de vernís cultural, d'acumulació d'informacions inservibles i fora de la realitat canviant, absent d'un compromís i interrelació de la persona amb el seu entorn sociocultural i productiu. Els aprenentatges no serveixen pels nois i noies d'ara, és un cúmul d'informació i coneixements pels homes i dones de l'era industrial , difícil d'assimilar ,i que ja no és útil .En conjunt, els continguts són grandiloqüents retòrics i poc pràctics. Podem afirmar que actualment a l'escola no s'ensenya ,ni l'alumne aprèn de manera real i seriosa, només continua justificant la seva existència.
4- La universalització de l'educació ,si bé és una conquesta social important, no s'ha fet en les condicions metodològiques i d'organització escolar adequades. La detecció de deficiències en un percentatge d'alumnes important continua pendent i ocultat per l'administració i el problema ha rebrotat sobre el propi sistema. La manca de veritables especialistes, psicòlegs, logopedes, i altres elements que completen un sistema educatiu de qualitat , no han existit o en tot cas només hi ha hagut intents "tímids" que no han fet possible de manera efectiva l'intent (potser utòpic) de crear la igualtat d'oportunitats ni respecte als aspectes lligats a la situació econòmica ni als de tipus cultural.
Els governs de CIU van marcar objectius contraris a l'esforç en les etapes bàsiques a la base del sistema. Ho explicaré. Es van prioritzar les etapes mitges i superiors: a Catalunya es van crear en molt poc temps vuit universitats (vuit!), la majoria de les quals privades o semi-privades. Això a primera vista sembla fantàstic i beneficiós per un país que recobra les seves llibertats i vol un alt nivell, però la resta d'estadis, els bàsics, continuaven i continuen amb les deficiències històriques de sempre i per tant, aquests "primers esglaons", només han servit per seleccionar de manera elitista els nois i noies que haurien de ser universitaris. Va mancar una política educativa en tos els seus diferents nivells, des de l'escola infantil a la universitat.
Un exemple: la reforma a la secundària és clarament selectiva pel mateix sistema, l'objectiu és el Batxillerat. L'ESO només es converteix en una fase intermèdia i s'oblida que l'ESO ha de ser estudis bàsics generalitzats per tota la població i haurien de ser prioritaris.. A més, s'ha de considerar el desmotatge total que es va fer de la formació professional en la qual en principi segons la LODE els IES podien incorporar opcions curriculars preprofessionals d'acord amb el medi socioeconòmic circumdant, així com l'opció d'uns Batxillerats tècnics i Artístics. Tot això es va desfer de manera irresponsable i els instituts no van voler, ni van poder, fer aquesta reconversió que després les posteriors contrareformes va acabant eliminant .En aquests moments hi ha intents de refer la FP, en primer i segon grau, d'una manera urgent, però els passos són molt tímids i excessivament lents en la seva implantació.
Dèficits que no es volen resoldre
Cal recordar el dèficit històric i endèmic d'escoles i mestres a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona.Cal posar de manifest el domini de l'Església en el terreny educatiu als estudis de secundària. Han hagut de transcórrer trenta anys, perquè les escoles públiques representin el 50% a Barcelona i un 60% en el total de Catalunya. La privada ,en la seva majoria concertada, però, continua amb aspectes de concepcions de "classe i negoci", de selecció de l'alumnat, continua el rebuig als emigrants pobres (només acull un 18% de la població escolar emigrant; la resta, ho fa l'escola pública).
L'exemple més demostratiu és el nostre barri del Clot-Camp de L'Arpa. Cada nou centre públic, escola o centre de secundària ha estat una lluita important dels veïns i veïnes durant molts anys (recordem les lluites per la Farigola, Sant Joan de Ribera, Balmanya, Tabor, entre d'altres.i l'última que va ser l'Institut Salvador Espriu). L'esforç per aconseguir un ensenyament públic i de qualitat continua en la reivindicació de les 5 escoles bressol que necessita el nostre barri. També cal recordar les pèrdues, com és el cas de la FP de l'escola Zafra, l'escola bressol Roure o bé deixar que la Tabor marxés.
Reformes urgents inajornables
Considero necessàries i urgents les següents mesures:
1.- Els consells escolars tindran autoritat i mitjans per una acció executiva de gestió organitzativa i econòmica.
2.- Educació infantil (0-3 i 3-6) i primària, passarien ja, a competència Municipal (Patronat Municipal)
3.- Queda suprimida la inspecció. S'establiran centres de recursos per Zones Escolar o Municipis.
4.- Els centres de Secundària passarien a tenir autonomia de gestió i formules de cogestió, depenent d'un patronat o una fundació mixta, sempre amb representació municipal i de la Generalitat i finalitats de servei públic.
5.- Hi haurà centres de formació professional integrats (FP inicials,tècnic mig,tècnic superior), un per zona escolar o municipi de mes de 20000 habitants.
6.- Tots els llicenciats hauran de tenir, com a requisit indispensable, màster de pedagogia i metodologia específica de la matèria.
7.- El titulat de mestre serà universitari amb quatre anys de carrera i un de pràctiques.
8.- Queden suprimides les oposicions, per accedir a ser professor de secundària i primària, a més de llicenciat, s'haurà de tenir màster en psicologia o pedagogia, així com metodologia específica de la matèria. La contractació o selecció es farà per tribunals tècnics independents i per a cada centre concret i amb una part representativa del centre, del municipi i de la Generalitat, si s'escau. El contracte laboral es farà en tres etapes, primer per quatre anys, vuit, i per última, permanent.
9.- Queden anul·lats el sistema de cossos i escales de funcionariat.
10.- S'establiran escales retributives segons responsabilitat i funció, dedicacions que s'assenyalin els propis centres i els convenis anyals acordats amb els sindicats. La Generalitat establirà les percepcions mínimes per funció i categoria, però seran els centres que podran establir acords.
11.- Es podran constituir equips docents complets i integrals (empreses de creació de serveis educatius)podran accedir a les convocatòries fetes per l'administració Municipal o Autonòmica pels centres de característiques especials, règim especial o de règim normal. Els contractes seran per 5 anys, amb possibilitat de continuar (10 anys)
12.- Existiran equips mòbils de tècnics independents (auditors), per fer les valoracions de centres i de professorat, sempre, amb caràcter d'informador assessor i avaluador.
13.- El reciclatge dels mestres i professors seran gratuïts , obligatoris o segons disposi el centre. Els mestres i professors hauran de dominar una tercera llengua ( l'anglès o d'altres). S'establirà un any de formació cada deu anys de treball professional pagat per l'administració educativa corresponent.
14.- Cada centre adoptarà , segons els seus criteris d'autogestió i autonomia, les necessitats de professorat, i organització, configurant un projecte propi de centre.
15.- Existiran uns mínims curriculars establerts per l'administració de Catalunya, però cada centre podrà adaptar-lo a la seva realitat sociocultural de forma àgil i original.
16.- Existiran centres complementaris als centres, amb especialistes específiquics per a cada zona escolar: equips de pedagogs especials, psicòlegs, assessors en noves tecnologies, logopedes,... amb una ràtio de 10 escoles d'infantil i primària i dos de secundària.
17.- Queda suprimit el procés de matriculació. Cada família anirà on vulgui , si hi ha plaça. Si hi ha sobredemanda es prioritzarà la proximitat al centre a primària i secundaria.
18.- Els centres concertats quedaran suprimits, tindran la possibilitat de ser inclosos en el sistema general.( Infantil i primària o ensenyaments reglats obligatoris)
19.- Podran existir centres privats sense cap finançament públic que respectin els principis democràtics de la Constitució i l'Estatut.
20.- Els centres educatius, per principi , i encara que tinguin gestió autònoma ,han d'ajustar els estudis arrelats al medi social , econòmic, cultural, i participaran de manera activa en la vida social i cultural.
EN RESUM
Estem en una crisi del sistema educatiu, hem de ser tots conscients que no hi ha solucions miraculoses i que tampoc tot es soluciona amb diners. Hem de considerar el model de societat en conjunt, una societat lliure i democràtica amb valors i conquestes humanes importants arreu del món i de Catalunya. A tots, famílies, pares, alumnes i professionals de l'ensenyament ens afecta directament, estem obligats a buscar solucions i un model educatiu a fi que els nois i noies sàpiguen afrontar els reptes del futur. Ho hem de fer de forma immediata si no volem que l'actual crisi afecti les noves generacions.
Fins aquí la meva aportació i opinió sobre l'ensenyament, amb la qual pretenc proposar a debat molts aspectes que no funcionen (també n'hi ha que van bé) per trobar entre tots solucions que puguin capgirar l'actual situació de crisi. No serà fàcil.
Marcelí Belloso
