El passat 23 de febrer vaig anar a la manifestació, convocada pels sindicats majoritaris (CCOO i UGT), en contra de la proposta del govern Zapatero de perllongar l’edat de jubilació fins els 67 anys.
El que més em va sobtar de la mani va ser el silenci, és a dir, no es va corejar cap consigna. Possiblement, tothom anava capficat pensant en les conseqüències que una mesura com aquesta podria tenir en la seva futura pensió de jubilació. Era això o es que havia acabat Carnestoltes i entraven en Quaresma.
Jo em vaig passar tot el recorregut reflexionant sobre el perquè una proposta com aquesta, i perquè ara?. Jo no tinc gaire idea d’economia (d’altres temes tampoc) però si resulta que estem en la pitjor crisis econòmica que ha viscut el meu fill Pau, crisis que es va crear fruit del frau financer, endossant píndoles d’inversió amb títols hipotecaris incobrables, a més de la gran especulació del sector de la construcció, com és possible que aquest govern tregui ara una proposta encaminada a retallar drets dels treballadors i treballadores? i a més, faci trontollar un dels pilars de la concertació social dels darrers anys, com és l’actual sistema de pensions?
Baixant per Via Laietana, des de plaça Urquinaona fins al Pla de Palau, vaig arribar a la conclusió que els sindicats tenien raó en el seu rebuig a aquestes propostes ja que aquestes es centren bàsicament en la reducció de la despesa reduint el nombre d’anys de pensió i augmentant els de cotització per millorar l’equilibri financer futur.
Perquè no es fa a l’inrevés? Perquè no es proposen augmentar els ingressos? Perquè es fixen més en tenir contents els mercats financers que els ciutadans i les ciutadanes?
L’augment dels ingressos de la Seguretat Social va lligat, tant a la quantitat d’ocupació, com a la qualitat del mateix. No es tracta de potenciar que un lloc de treball l’ocupin dos persones a temps parcial, sinó de crear noves ocupacions. No es tracta de competir amb salaris baixos. No es poden permetre ajustos de les empreses que impliquin jubilacions anticipades o prejubilacions.
És incrementant el Salari Mínim Interprofessional i incrementant la base màxima de cotització, és acabant amb el frau en la contractació temporal donant més estabilitat a les ocupacions com es reforça el sistema de pensions.
Quan vaig arribar al Pla de Palau vaig deixar les meves reflexions a banda en el moment que, en Joan Carles Gallego, el secretari general de les Comissions Obreres de Catalunya, deia: “Des del primer moment hem deixar clar al govern que la proposta de retall de la despesa en pensions és innecessària, injunta , insolidària i inoportuna. Que és una mesura que vol contentar els mecats financers, que són els que ens han portat a la situació on som, però que no té cap efecte sobre la situació econòmica real en què ens trobem ni sobre els problemes que tenim els treballadors i treballadores”.
Alfons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada