dijous, 13 de març del 2008

Sense sostre

Ahir vaig participar en el recompte de persones sense sostre que es va realitzar a Barcelona. Haig de dir que va ser impressionant: l'organització, la resposta espectacular de voluntaris per participar, la formació que vem rebre (poca estona, però clara i consisa) i l'experiència. No us escric més, perquè tinc ganes de fer un escrit més ampli de què vaig viure i com ho vaig viure. M'agradarà compartir amb vosaltres una realitat quotidiana que tenim tan a la vora de casa, o més ben dit, una realitat dels nostres veïns i veïnes; i això em permetrà fer una reflexió de la tasca que s'està fent des de benestar social i l'evidència de tot el que encara falta per fer. Perquè aneu fent boca, i si voleu plantejar alguna pregunta, us diré que em va tocar la zona de fort pienc (delimitada per glòries fins passeig sant joan; gran via i per sota del parc de l'estació del nord). Vem començar un equip de 6 persones a les 22:30 i acabàvem a les 2:30 aproximadament, trobant en aquest espai unes 20 persones sense llar.

Laia

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tenim gent extraordinaria a Sant Martí, jo no tinc capacitat per fer una tasca com aquesta, me hundiría en la más absoluta miseria, moltes gràcies per la vostra tasca.

Petonets, Concha.

Anònim ha dit...

Bones, sento fer-ho per entregues però a que és més interessant...(o no)

primer tòpic a trencar després dels comentaris qe m'heu fet arribar tant a través del blog com a través del correu. Jo vaig trobar fantàstic tenir aquesta oportunitat de fer de voluntària, no és un acte de valentia ni de fortalesa ni de joventut, com algú havia dit. M'explicaré: molt sovint ens trobem gent que està al carrer, fins i tot que està amb condicions que et fan dubtar de si has de trucar a una ambulància o què as de fer davant aquesta situació. Jo molts cops, em quedo amb una cara de "i ara jo què faig"? i normalment passo de llarg pensant durant una estona, "què faig, què faig, què faig". normalment no faig res i després d'una estona el "que faig" es queda amb un mal gust de boca que es va esborrant a mesura que entren altres sensacions en el meu camí.
Sé que és dur el que estic explicant, però intento ser sincera amb mi mateixa escrivint aquestes paraules, no vull ser políticament correcta amb això, perquè no ho podem ser.
Bé, tenir l'oportunitat de tenir una excusa per apropar-me a una realitat que veig massa sovint i que "ignoro" també massa sovint, em permet créixer. Aquella nit, em van donar les gràcies per participar com a voluntària, però al contrari, haig de donar les gràcies perquè vaig poder entendre diferents realitats (perquè és dóna aquesta situació) sense jutjar i vencent prejudicis. Pequè vaig poder vèncer pors i dubtes (la majoria de persones que no tenien llar i amb les que vem poder parlar va ser extremadament amables. i Conchi, jo estava espantada no només per la por que et pden fer persones que s´n diferents a tu, sinó pel fet de saber si aguantaria aquesta realitat. Les mateixes persones, quan parles amb elles, t'expliquen una situació que es pot entendre perfectament i que des del respecte pots arribar a compendre). I també haig de donar les gràcies perquè em va donar esperança: segons deien erem més de 800 voluntaris!! i hi havia gent molt preparada però també erem moltes que anavem a caminar carrers - gent gran que tenia dificultats per caminar; gent amb més habilitat comunicativa, gent més observadora, gent amb més rauxa, tothm podia fer alguna cosa. tohtom servia per caminar u carrer o un altre.
La veritat és m'han donat les gràcies per participar, però les haig de donar jo les gràcies. una altra estona em referiré a l'organització (aina, et respondré), i a la feina que queda per fer.

Laia