La irracionalitat com a teràpia

Em diu un amic que divendres a la tarda coincidint a la porta de l’ajuntament amb el regidor Xavier Trias, que aquest deia a un acompanyant “si ens carreguem la Diagonal ens carreguem l’alcalde”. Ja fa temps que es va veient a través de les opinions sobre la transformació de la Diagonal que en aquest debat hi ha alguns elements que es troben fora del control emocional de molts barcelonins. Els arbres en són un, potser pel romanticisme que desperten. L’altre cosa que remou la visceralitat és el cotxe, probablement perquè encara subconscientment conserva la simbologia del progrés i de la llibertat individual, i ha creat una addicció que impossibilita a molts d’imaginar l’alternativa.
Els que han volgut derivar la consulta cap a una renyina política, aprofitant el descontentament acumulat en la ciutadania, han abundat precisament en allò capaç d’exaltar les emocions, davant de les quals lo racional té les de perdre. Així s’ha demostrat amb el resultat de la consulta ciutadana que no condueix a res perquè ho deixa tot igual, però que ha alleugerit a molts. És a dir, ha funcionat com a teràpia.
Els convençuts que la proposta de la Diagonal no era un canvi estètic ni una faraonada de les que ens tenen acostumats sinó una proposta de gran calat per canviar el model de mobilitat al cor de l’eixample, no és que no hagin sabut explicar els sòlids arguments que avalarien el desplaçament del cotxe privat en favor del transport públic, la necessitat d’interconnectar el tramvia, l’imperiosa falta d’espai per a vianants..., és que aquest debat va passar a l’esfera de la irracionalitat per la voluntat d’exercir un vot de càstig com a teràpia col•lectiva. La multitud de ciutadans, mancats d’arguments que justifiquessin la intenció de vot que els dictava el cor, van anar repetint un darrera l’altre les consignes facilitades pels instigadors del vot de càstig: “no és el moment”, “és una despesa excessiva en època de crisi”..., sense preguntar-se per exemple perquè l’ajuntament es gastarà 2,5 milions d’euros durant l’any 2010 en rehabilitar i millorar les fonts ornamentals de la ciutat, i 5,6 milions per a rehabilitar l’edifici Fòrum, que no té ni 10 anys, entre moltes altres despeses aparentment tant o més oneroses en temps de crisi que la consulta ciutadana de la Diagonal. La resposta és perquè ho desconeixen, la qual cosa confirma que efectivament en aquesta ocasió el coneixement no era imprescindible per anar a votar.
Ara, situats l’endemà de la consulta, cal reconèixer que la trapelleria ha funcionat però com diuen els castellans “...la casa sin barrer”. Som allà mateix, i la Diagonal és la gran perdedora innocent d’aquest joc participatiu que ha disparat la química hormonal dels barcelonins. Els partits polítics, tant els que governen com els de l’oposició, ajudats per algun mitjà com el diari La Vanguardia, per exemple, son responsables d’haver buidat de contingut la consulta, i en conseqüència d’haver malbaratat els diners i l’oportunitat per a fer les obres que la Diagonal necessita i que tot i el temps de crisi projectarien a Barcelona polítiques urbanes del segle XXI. I que per cert generaran llocs de treball, alimentaran l’industria local de fabricació de tramvies, etc.
Els partits avui miren de forma desigual el seu compte de guanys i pèrdues després de la consulta, i tots sense excepció tenen motius de preocupació -no estic massa segur que alguns en siguin conscients- perquè els hi arribaran factures per irresponsabilitat d’aquí a un any en forma d’abstenció a les properes eleccions municipals.

Salvador Clarós