Bucarest

He anat a veure la pel·lícula–documental “Bucarest, la memoria perdida”, que repassa en imatges, relats i vivències la vida d’en Jordi Solé Tura des de l’òptica del seu fill Albert.

Confesso que em va agradar molt, sobretot perquè és una pel·lícula feta amb molta estimació i respecte, no cal dir envers el mateix Jordi Solé Tura i la gent del seu entorn més proper, sinó també envers tots els personatges i especialment els companys de vida clandestina, que lentament van desgranant la seva part d’història i de vida compartida amb en Solé Tura.

Però també es una pel·lícula feta amb molta estimació cap al públic (no m’atreveixo a dir-ne espectadors, perquè la pel·lícula no permet que només sigui contemplada) el relat fa arribar d’una manera absolutament vivencial i amb molta tendresa una historia totalment vinculada al nostre passat més recent, en el que, de més a prop o de més lluny, tots hi tenim les nostres arrels.

Se m’acut que hi ha una paradoxa que tota l’estona és present en la pel·lícula, i és que la malaltia de l’Alzheimer que afecta en Jordi Solé Tura no té cura de moment, però el que si que té cura i hem de treballar per tal de trobar-hi un antídot eficaç, és la desmemòria històrica col·lectiva que envaeix molts espais que mai creguérem que fóra possible d’oblidar.

Iniciativa està també compromesa en aquest procés de recuperació de la memòria històrica, aquests esforços en tots els àmbits possibles d’actuació política i social són una bona manera de lluitar contra la desmemòria que adorm la consciència i frena el sentit crític.

L’Albert Solé, amb aquesta magnífica pel·lícula-documental, també ens mostra un altre camí per a restituir la memòria històrica d’uns temps foscos sobre els que l’amnèsia col·lectiva s’estén cada cop més.

Us recomano la peli “Bucarest, la memoria historica”.

Jaume Elias